CINEMA EN TEMPS DE GUERRA (III)

SER O NO SER (To Be Or Not To Be, 1942)

Dir: Ernst Lubitsch

Senzillament genial. L’obra mestra del rei de la comèdia americana dels anys 30 i 40 Ernst Lubitsch, el més brillant dels directors alemanys arribats al Hollywood dels anys 20. Una pel·lícula que es va avançar al seu temps i que amb els anys no ha fet més que guanyar admiració entre públic i crítica i que, amb la perspectiva dels anys, adquireix una significació històrica notable: fou estrenada en ple domini dels nazis per tota Europa, quan Hitler semblava quelcom invencible. Però aquesta mordaç crítica del nazisme no va ser ben apreciada per bona part del públic que no entenia com es podia fer una comèdia sobre la penosa situació que vivien els polonesos.

El film narra les peripècies d’una companyia teatral polonesa sota l’ocupació nazi i com aquesta aconsegueix interceptar un espia, matar-lo sense que els alemanys ho sàpiguen i finalment fugir cap a Anglaterra fent-se passar per alts càrrecs nazis inclòs el Führer. Tot això amanit amb les intrigues amoroses de la primera actriu i l’orgull ferit del seu pompós marit, embolics típics de les comèdies sofisticades de Lubitsch.  Per aquesta pel·lícula el director va poder comptar amb l’aleshores famós còmic radiofònic Jack Benny, la reina de la comèdia Carole Lombard (que moriria dues setmanes després de la finalització del rodatge en un tràgic accident d’avió) i amb tota la seva gamma d’actors secundaris predilectes per aconseguir aquesta brillant sàtira del nazisme, tant és així, que a Espanya no es va poder estrenar fins l’any 1972, no fos cas que ofenguéssim el bon nom de l’Adolf.

CINEMA EN TEMPS DE GUERRA (II)

Un, dos, tres (One, Two, Three) 1961

Dir: Billy Wilder

Billy Wilder ha passat a la història del cinema com un dels millors directors i guionistes, sobretot de comèdies. Periodista jueu d’origen austríac, va fugir de Berlín quan Hitler accedí al poder l’any 1933, una dècada després ja havia escrit i dirigit la seva primera pel·lícula i havia destacat com a guionista treballant en diverses ocasions per Ernst Lubitsch a qui sempre va considerar el seu mestre. Quan va dirigir Un, dos, tres ja era reconegut com un dels millors i més taquillers directors i tenia a l’esquena obres mestres de la talla de L’apartament, Testigo de cargo o Con faldas y a lo loco. El film es va rodar a Berlín pocs mesos abans de la construcció del Mur en una època de forta tensió entre l’administració Kennedy i la URSS. El temor a una guerra nuclear mai havia estat tan present com en aquella època. És en aquest context en què Wilder crea una de les seves comèdies més corrosives satiritzant sobre les misèries del sistema comunista, que aleshores no eren tan evidents per a molta part de la població. Per fer-ho parteix, com sempre, d’una trama ben original. El cap de la Coca-Cola (símbol capitalista i americà per excel·lència) al Berlín-Oest (James Cagney) rep l’ordre del seu superior d’Atlanta de cuidar la seva jove i esbojarrada filla mentre duri el seu viatge a Berlín. Els problemes arriben quan Cagney descobreix que la seva protegida s’ha casat en secret amb un exaltat comunista del Berlín-Est (Horst Buchholz). Mitjançant un enrevessat pla aconsegueix que les autoritats comunistes el tanquin acusat de ser un espia americà. La trama torna a fer un gir quan se sap que la filla del cap de la Coca Cola està embarassada. Cagney haurà d’aconseguir alliberar el jove comunista i intentar convertir-lo en un fals bon gendre capitalista  ja que el seu cap d’Atlanta està viatjant cap a Berlín.

Probablement aquesta sigui la pel·lícula amb el ritme més endimoniat que s’hagi rodat mai. Wilder planteja la pel·lícula com una constant successió d’acudits i rèpliques malintencionades entre els personatges d’un i l’altre bàndol. Per fer-ho compta amb James Cagney, el gàngster més famós dels anys 30. El film amb prou feines va recuperar la inversió de 3 milions de dòlars i no li va anar millor amb la crítica, però es va estrenar a Berlín poc després de la caiguda del Mur i va ser molt ben acollida. Com sempre, els anys han posat les coses al seu lloc.

CINEMA EN TEMPS DE GUERRA (I): EL GRAN DICTADOR

EL GRAN DICTADOR (1940)

Dir: Charles Chaplin

Quan el cinema sonor es va començar a implantar de forma generalitzada a finals dels anys 20, Charlie Chaplin va dir que l’únic paper que hi podria interpretar seria el de sord-mut. Afortunadament va trencar la seva paraula rodant aquesta tragicomèdia que ridiculitza Hitler i els totalitarismes. En el film Chaplin interpreta els dos personatges principals, el del dictador Hynkel i el del barber jueu que resta en coma des de la fi de la Primera Guerra Mundial fins que el dictador ja ha arribat al poder, fet que li provoca la total incomprensió de la bogeria en la que està sotmesa el seu país.

La mateixa setmana que Hitler envaïa Polònia (setembre de 1939) Chaplin començava a rodar El gran dictador. El camí fins aquí no havia estat senzill, Chaplin no trobava finançament i al final va acabar pagant-ho tot de la seva butxaca. A part dels diners també va topar amb l’amenaça de boicot dels distribuïdors en una Amèrica encara oficialment neutral. No obstant, una trucada del president F.D Roosvelt en persona el va encoratjar a rodar la pel·lícula i li va assegurar que no s’hauria de preocupar per la distribució, així que el rodatge prosseguí sense incidents mentre les notícies sobre Europa anaven arribant. El film s’estrena el 1940 mentre Londres pateix bombardeigs diaris. El Gran dictadors s’erigeix com un èxit històric que a més contribueix a aixecar la moral dels anglesos, tant, que el mateix Churchill la titlla de la millor pel·lícula de propaganda.

La veritat és que Chaplin creia que contra els totalitarismes no n’hi ha prou amb ser valent, te n’has de riure i així és com aconsegueix aquesta obra mestra, essent capaç de riure-se’n de Hitler quan aquest tenia sotmesa a mitja Europa. La pel·lícula combina comèdia amb melodrama amb gran sensibilitat i deixa per a la història escenes ja mítiques, com quan es veu el dictador jugant amb una bola del món i aquesta li esclata als morros perquè la vol estrènyer massa fort.

Tot queda igual

Ho podeu llegir en aquest blog: una entrada del 13 gener de fa un any després que el Barça perdés de forma clara a Montjuïc contra l'Espanyol (3-1). En aquell article ja anunciava la fi del cicle guanyador del Barça i apuntava contra alguns jugadors -afirmant, a més, que fins que Deco i Ronaldinho no abandonin el Barça aquest club no tornarà a guanyar res-.

De moment, el temps m'està donant la raó perquè al cap d'un any tot segueix com aleshores. L'equip segueix essent una ombra del que fou entre el 2005 i el 2006. No hi ha hagut ressureccions bíbliques de jugadors -cosa que en el món del futbol és molt poc freqüent veure, com un jugador s'enfonsa ell solet en la misèria i en torna a sortir- i sembla clar que en Deco i Ronnie només són això, dos noms del passat. No obstant crec que hi ha motius per a l'optimisme si des del club es fa una aposta clara per arraconar en Ronaldinho i Deco d'aquest equip i donar protagonisme als bons professionals. Mirem les coses positives:

1- Andrés Iniesta: tenim el millor jugador del món. Deixeu-vos de Kakás, Crisitianos Ronaldos i cracks de videojoc. Aquest nano ho té tot, físicament resistent, ràpid, dribling, visió de joc, gol i a més lideratge. No en dubteu, serà el jugador que dominarà el futbol europeu durant molts anys. S'ha de fer un equip on optimitzem les seves qualitats, així com Zidane també jugava bé per la dreta però l'equip baixava molt, ja n'hi ha prou dels balls de posicions d'Iniesta. Ha de jugar a la mitja punta per l'esquerra, el seu lloc natural des dels temps del filial.

2- Solidesa defensiva: Puyol ha de jugar de central així com Nicole Kidman no pot fer el paper de secundària de la senyora de la neteja sinó de protagonista. Márquez no té cap mena de crèdit. De 4 anys ha jugat bé 5 mesos. És lent, té mala col·locació i algú li ha dit que sap passar-la en llarg i no és veritat ja és hora que se'l mengin els de l'Atlético. L'equip ha guanyat moltíssima xispa amb la Yaya, Milito i Abidal. Molt bons tots tres. Si els de davant ajudessin una mica més l'equip seria imbatible.

3- Al mig camp és on crec que hi ha el problema més gran. Juguin Xavi o Deco sempre estàs jugant amb un menys. I si poses l'Iniesta al mig camp et quedes sense extrem esquerre. Per tant, proposaria dues opcions:

3.a)Patir en Xavi o en Deco (només 1) tenint com a fixos l'Iniesta i en Touré al mig camp i llavors jugar al davant amb Messi per l'esquerra -que s'hi acostumi que ja toca arribar a la linia de fons- i Dos Santos per la dreta.

3.b) Jugar amb en Guddy al mig camp i un dels dos paquets abans mencionats i amb l'Iniesta de fals extrem esquerre.

Pel que fa a les altres dues posicions del davant, Eto'o indiscutible i Messi.

4- Vendre Messi. Quan arribi una bona oferta s'ha de vendre aquest nano. Està ABSOLUTAMENT estancat. Jo previsible, i a més està adquirint mals hàbits del seu gran amic Ronnie. Està clar que no en vol aprendre més, sinó no s'entén com pot ser que jugant d'extrem mai busqui la passada a l'espai i mai centri. Si l'entrenador rival és llest és ben fàcil parar en messi. Amb el central esquerra fent de lliure i buscant sempre la cobertura del lateral n'hi ha prou. A la que perdi una mica de velocitat en Messi s'ha acabat. Mentrestant aprofitem-lo, però s'hauria de començar a buscar extrems que juguin a futbol de veritat. Ara em podeu dir boig, però el temps jutjarà. De moment, pregunteu-vos qui deia fa un any que en Ronnie i en Deco s'havien de vendre...

Bon Any i Visca el Barça!

Nova temporada, vells costums

Ja hi tornem a ser. Després d'un estiu etern sense Mundial ni Eurocopa per fi ha tornat la Lliga.

El Barça comença de nou però no sembla haver oblidat els mals vicis que el van condemnar al subcampionat i, ara que ja han transcorregut 4 jornades sembla que ja es pot començar a veure per on van els trets d'aquest equip:

1-Fitxatges: Qui deia que aquesta directiva no sap fitxar? Absolutament TOTS els fitxatges que s'han realitzat aquest any són excel·lents i, veien com se'ls han gastat no gaire lluny d'aquí, és clar que han sortit per un preu just.

ABIDAL: una bèstia. Després de tants anys de Gio per fi tornem a veure un bon lateral. Físicament sobrehumà, defensivament correctíssim i, el que no semblava tan evident, amb bon toc, visió i incorporacions en atac.

MILITO: en Puyol argentí. Quina sensació de segurat que mostra. Central esquerrà (que ja tocava), perfecte en la col·locació, al tall, de cap i expeditiu com fa falta.

TOURE: increïble. La mena de fitxatge que en Cruyff es treia de la màniga per 4 duros i marcava una època al Barça. Un jugador bàsic per a qualsevol equip. Fa un futbol molt fàcil, sempre allà on toca, contundent i ben posicionat, bones incorporacions i físicament desafiant (recital per alt en el partit contra el Sevilla, així se salta!). Amb en Toure al camp, els contraatacs de l'equip rival ja no posen l'ai al cor a l'afició.

HENRY: es nota que portava gairebé mig any sense jugar, però menys del que em pensava. Ho dóna tot, treballa moltíssim sense pilota intentant desmarcar-se (un verb que molts jugadors del Barça ja han oblidat) í té una qualitat tècnica tremenda. Molt millor pel mig que enganxat a la banda. Si hagués tingut la sort de cara estaríem parlant del nou pixixi de primera amb 3 grans gols, però els pals ho han impedit.

2- Joc d'equip.

El Barça ha guanyat molts enters en solidesa defensiva. Crec que el Barça és el millor equip en aquest aspecte amb 5 homes que donen molta força a l'hora de defensar com són Zambrotta, Abidal, Milito, Puyol i Touré. Els problemes comencen un cop superada la posició del pivot defensiu. Ara mateix el millor jugador del Barça a l'hora de generar joc es diu Andrés Iniesta. No obstant això no serveix perquè sigui titular indiscutible en aquest equip. L'entrenador segueix apostant massa per l'inútil d'en Xavi i alguns mitjans pretenen vendre que en Deco torna a ser el de fa dues temporades quan l'únic que fa és confirmar partit rere partit que aquest estiu l'haurien d'haver fet fora de l'equip.

Pel que fa a la línia d'atac s'han vist massa invents. Eto'o és el millor davanter del món, però davanter centre no extrem. Fa mal als ulls veure'l enganxat a la banda, tan lluny de porteria. Si vols jugar amb dos extrems i un punta o hi poses l'Eto'o o hi poses l'Henry, però no fotem invents perquè juguin tots dos i ningú es queixi.

Pel que fa a les bandes, no estic en contra de jugar amb extrems a cama canviada, però no durant tot el partit. La tendència natural de fer el dribling cap a dins provoca un embús de jugadors pel centre poc fructífer.

Dels jugadors de davant sembla que l'únic capaç de superar el seu marcador en l'u contra u és en Messi. No obstant, no estic gens d'acord amb la beneració mediàtic envers aquest jugador. Crec que ha de polir dues qüestions bàsiques. La primera és buscar moltíssimes més pilotes a l'espai. Si no li passen al peu ja no juga i això, en un equip com el Barça, no es pot tolerar. L'alrta qüestió és que hauria d'aixecar molt més el cap per combinar amb els companys, en la majoria de compassos del partit em sembla exageradament individualista.

L'altra banda està perduda des de fa temps. En Ronaldinho és el clar exemple del que són TOTs els brasilers estrella que triomfen a Europa: 2 anys bons, fama, NIKE, putes de luxe i aquí s'acaba tot. Aquest tiu està fet pols, no podria superar ni a un lateral de 36 anys de primera regional. Ja no saben com dissimular-ho i per això han de fer invents posant-lo al mig perquè no hagi de córrer. Fa molt de mal a l'equip i, si no fos per les faltes i els penals, el seu balanç a final de temporada seria escandalós.

L'equip segueix sense presionar a dalt, amb un circulació molt lenta i amb molt poques desmarades dels homes d'atac. Esperem que amb la tornada d'Eto'o aquest dos factors millorin considerablement.

3- Esperances

Les esperances estan dipositades en el dos joves que han pujat aquest any a l'equip. Són uns jugadors esplèndids que, guiats per l'espurna de la joventut i les ganes de triomfar poden tornar a fer gran el Barça. Ara mateix em sembla més encertat jugar amb en Giovani que amb en Ronaldinho i trobo que s'hauria de fer jugar molt més minuts a una futura figura de talla mundial: Bojan Krkric.

Blocs electorals? Sí, gràcies

Tornen les eleccions i torna el vell circ del periodisme estupiditzant. La qüestió és que quan arriba la campanya electoral, la junta electoral estableix el minutatge que han de tenir els diversos partits -segons el seu pes en les darreres eleccions- en els mitjans de comunicació públics en el que s'anomenen blocs electorals. Doncs bé, ja tenim a la flor i nata del país de l'imbècil -els periodistes dels mitjans públics- fent-se els ofesos i repetint sempre que poden que ells estan indignats i totalment en contra dels blocs perquè posa en dubte la seva professionalitat. Senyors periodistes, en els països seriosos està molt bé tenir bona fe, però existeix un equilibri de poders que es controlen mútuament. Així, si es descobreix que el president d'algun d'aquest països escolta les reunions secretes del partit de l'oposició, el poder judicial pot actuar i obligar-lo a dimitir.
El que diuen els periodistes catalans no té sentit per dues raons. La primera és que han demostrat de sobres que no es pot confiar en ells. Tv3 i CatRadio tenen uns informatius que competeixen en sectarisme i indocumentació amb els del goebbels socialista Iñaki Gabilondo. I el segon motiu és que, encara que en general es pogués confiar en la seva imparcialitat i equanimitat, ningú assegura que això sigui així per sempre. Si no confiem en els polítics, per què hauríem de confiar en uns periodistes que la majoria deuen el seu càrrec per tenir el carnet d'un partit o d'un altre. Segons l'últim informe del CAC l'Albertito Fernandez Diaz no va sortir ni un segon a Tv3 en l'últim mes abans que s'imposessin els blocs i que ICV té el doble d'aparicions que CiU. Veien com han informat de les eleccions franceses, com informen del conflicte a l'Orient Mitjà o de l'Irak, com collons pretenen que creiem que poden informar de forma imparcial de qui els hi ha proporcionat la seva feina?
I jo que em queixava de la tele pública amb convergència, mai m'hagués pogut imaginar que s'arribaria a aquests nivells de perversió. La caiguda en picat dels telenoticies de tv3 d'ençà del tripartit1 no m'estranya, jo els vaig deixar de mirar al cap de ben poc

Fi de cicle, fi de referents.

Acabo de veure el derbi barceloní en què l'Espanyol ha humiliat el Barça (3-1). No sé què en diran els diaris demà, però aquí podeu trobar la meva opinió sobre la trajectòria del Barça darrerament i els meus ideals futbolístics.

1) AQUESTA TEMPORADA

D'ençà que ha començat aquesta temporada em fa la sensació que el Barça va trempejant els partits. Fins avui, l'única derrota havia estat al camp del Madrid, però el joc dista moltíssim del dels darrers dos anys. I el que determina el que un equip vagi bé o malament és com juga.
Si un equip juga bé pot perdre diversos partits, però a llarg termini en guanyarà molts més que no perdrà.
Si un equip juga malament podrà guanyar alguns partits, però a final de temporada veurà que els resultats no són massa bons. Derrotes amb rivals en teoria inferiors, empats en camps assequibles, victòries, molts gols a pilota aturada, marcadors molt ajustats,... tots aquests són trets característics de quan un equip no juga bé. Segur que els podeu associar a èpoques no tan llunyanes del Barça -època Gaspart per si algú no ho havia entès-. Els dos últims anys el Barça va fer el futbol més atractiu i eficaç a nivell mundial que jo recordi d'ençà del Barça de Johan Cruyff entrenador. Fins i tot era un futbol més complet que el de Cruyff: hi havia un equilibri excel·ent entre defensa i atac. Per mi, aquest futbol s'aconseguia a partir dels següents fonaments:

- Velocitat: la pilota ha de córrer. Imprimir un bon ritme es bàsic per cansar el rival i per trencar les defenses rivals. Aquesta velocitat de circulació només es pot aconseguir d'una manera: quan els jugadors juguen amb i sense pilota. S'anconsegueix quan un jugador rep la pilota i ja té dos o tres companys desmarcant-se, s'aconsegueix quan es juga amb pocs tocs, quan passada i immediata desmarcada s'uneixen en un sol concepte, quan els homes de segona línia pugen a la davantera i quan els davanters baixen al migcamp.... El Barça de l'any passat generava una quantitat escandalosa d'ocasions de gol, fruit d'aquesta velocitat que imprimia al seu joc i que feia del seu joc quelcom imprevisible i molt díficil de defensar per l'equip contrari. Aquest ay el Barça ha sumat moltíssims punts a base d'encertar alguna de les faltes o jugades a pilota aturada que té -cal recordar Saragossa, Werder, Llevant, Getafe, At. Madrid, etc?-

-Pressió: la pressió era bàsica en la forma de jugar del de Rijkaard. Pressió que començava pel davanter centre i que és el més lògic. Normalment els jugadors més limitats a l'hora de jugar la pilota que té un equip són a la defensa. Per tant, és ben lògic intentar ofegar aquesta zona perquè no es pugui treure la pilota tranquil·lament. Aquesta és una característica del joc del Barça que ha desaparegut completament. En part perquè comporta certa humilitat per part d'alguna de les figuretes. A l'Eto'o mai li han pesat el milions a l'hora d'apretar els rivals. D'altres en canvi, sembla que només estiguin pensant en tornar al carnaval de Rio.

- El pivot defensiu: peça bàsica en un equip com el Barça. Ha de ser l'home escombra, aquell que aporta seguretat al darrera quan l'equip perd la pilota. El primer any, obligat per les lesions, hi va jugar Marquez a la perfecció. Amb la tornada de l'inútil de l'Edmílson i algun experiment amb tres petits s'està perdent la jerarquia que ha de tenir el pivot dins del joc del Barça. Motta sembla que s'està estancant i de vegades sembla que tingui el cap en altres assumptes. Si no s'hi vol fer jugar en Máequez hauria de ser prioritari el fitxatge d'un pivot defensiu amb cara i ulls. Genaro Gattuso si em permeteu el suggeriment.

- L'actitud defensiva: l'equip ha de defensar com un bloc, del primer a l'últim. L'actitud defensiva d'en Ronaldinho hauria de ser motiu d'acomiadament immediat. Si el teu lateral puja, tu el segueixes. Si un company et dobla i l'equip perd la pilota, tu cobreixes el forat que ha quedat. Si l'equip perd una pilota perquè no hi has posat el peu o no has saltat no demostra que t'interessi massa el que estàs fent. Darrerament aquesta deixadesa ja és massa insuportable i arriba als nivells d'apartar-se o aturar-se immediatament quan es perd un pilota i mirar com se l'endú el rival. Això és la mena de capritx que genera malestar entre companys de vestidor.

2) EL PARTIT D'AVUI
Probablement molta gent haurà trobat el partit d'avui escandalós. però sencillament perquè s'ha perdut. Per mi, el Barça no ha jugat pitjor que contra el Porto Alegre o contra el Getafe. Sencillament no ha tingut la gran sort dels altres dies. Què ha determinat el partit?

-L'Espanyol és un equip incapaç de generar ocasions de gol. L'únic recurs que té és aprofitar algun contraatac. L'únic jugador que té capaç de donar pilotes decents als seus companys és Ivan de la Peña. Doncs em sembla incocebible que el pivot defensiu del Barça (el gran Jose Edmilson) no sàpiga ni quina cara fa Iván de la Peña. Edmilson és un inútil. No marca, no passa, no es col·loca bé i perd pilotes. El 2-1 gràcies a tu, inútil. Aneu a buscar a en Sandrusco i que m'expliqui que pagar 12M per aquest pufarro és fitxar bé.

- Passotisme defensiu intolerable. I es poden dir noms. El premi al jugador més bord de tot el món goes to...Ronaldinho. Mai havia vist quelcom tan escandalós. Defensava més Zidane amb la cadira de rodes que Ronaldinho actualment. El més fort és que ara ja ni se n'amaga. El segon premi al vago de tota la vida és per a Xavi hernández. El seu cas és de metge. La incapacitat per allargar la cama o per fer veure que defenses fent algun canvi de ritme comença a ser preocupant. Aquest home no tindrà davallada als 30 anys perquè juga com si en tingués 40. Resultat. Iniesta tot solet al migcamp.

- Hores baixes per Giuly: no està passant pel seu millor moment un secundari de luxe. Giuly sempre havia aportat gols i assitències quan els cracks -si se'n poden dir així- no rendien. Ara està patós i sempre tria la pitjor opció. Esperem que es recuperi.

- Ronaldinho: foteu-lo fora ja! Està lentíssim. Es desentén completament del joc. Es limita a la collonada constant que no porta a enlloc. Perquè collons vols jugar amb extrems quan el capullo aquest no ha encarat i superat el se marcador ni una puta vegada des de fa 6 mesos? Porteu-me un bon extrem i deixeu-vos de gauchos i parides. Ha firmat un dels molts partits vomitius que porta aquesta temporada.

- Estatisme i pressió nul·la: ha desaparegut la pressió i a més els jugarods estan parats, no fos cas que ens cansessim. Ningú dobla, ningú es desmarca, Iniesta ho ha de fer tot, es recorre massa a la pilota llarga a Gudjohnsen... Xavi fa 20.000 tocs i no defensa, amb aquest migcamp perdràs amb el Nástic.

L'Espanyol, no exagero, haguñes pogut marcat 5 o 6 gols més dels que ha fet. Pot semblar exagerat perè no ho és. 1 pilota al pal. 1 u contra u de Pandiani que l'envia fora. Una que de la Peña només ha d'empényer però vol controlar. Una mà increïble de Victor Valdés salvant una rematada de Pandiani completament sol.....

És tard i no tinc més ganes d'escriure. Aviat completaré els següents apartats...

3) CICLES FUTBOLÍSTICS

Els grans equips en totes les lligues de prestigi viuen cicles. Normalment són períodes de 2 a 4 anys en què un equip és capaç de mantenir l'hegemonia futbolística domèstica. El cas més evident s'ha pogut observar a la lliga anglesa. Durant molts anys la va dominar el ManU (des de principis dels 90 fins a finals de la mateixa època) després va haver-hi uns anys en què tots els títols i el bon futbol se'ls enduia l'Arsenal i ara hem viscut un parell d'anyets de domini "blue". Aquests cicles comencen quan un equip aconsegueix forjar una plantilla que aglomera talent, joventut, treball i fam de títols. El Barça de Johan Cruyff n'és un clar exemple. Quan alguna de les quatre característiques anteriors comença a afluixar, el cicle tendeix a acabar-se. És el que viu ara mateix el Barça.

Després de dos anys de fer un futbol inaccessible pels seus rivals, i deprés d'haver guanyat dues lligues fàcilment i una Copa d'Europa, sembla que la fam de títols ha minvat. I quan la màxima motivació del futbol desapareix; quan ja no has de demostrar-te a tu mateix que ets el millor, que jugues a guanyar contra el Madrid però també al camp del Numància, aleshores estàs acabat. Aquesta manca de motivació condueix al següent pas: el treball ja no és el que era. Els jugadors sembla que estiguin de tornada de tot i es dediquen a viure del nom que han aconseguit amb els anys precedents.

Les bones secretaries tècniques -o els bons entrenadors- són aquelles que són capaces de veure ràpidament quan comença la davallada. És ara quan la secretaria tècnica del barça m'ha de demostrar el que val. Ara s'han de prendre decisions importants. Ara s'han de vendre jugadors de renom però que no aporten ni aportaran res a l'equip. Ara toca confiar en gent jove amb ganes de jugar al barça i amb ganes de guanyar-ho tot. El Barça s'ha passat 5 anys sense guanyar cap títol perquè se seguia creient en gent que ja no els interessava el futbol. En Kluivert,Rivaldo, Overmars tenien molt de nom, sí, però cap a on van anar? En termes matemàtics, el que s'ha de mirar no és a on estan, sinó cap a on van, s'ha de mirar la derivada, s'ha veure si ja hem arribat el punt d'inflexió en què un jugador l'únic que fa és anar a menys. Jo crec que en Ronaldinho ja fa dos anys que no fa honor a la fama que el precedeix. També crec que en Deco l'any passat va fer un any infame, coronat per un mundial pèssim. El Barça segueix tenint gent molt jove i gent no tan jove però molt professional -Valdés, Puyol, Zambrotta, Iniesta, Eto'o, Messi, Saviola-. Jo crec que aquests han de liderar un nou Barça en què gent amb l'actitud de Deco, Xavi i Ronaldinho i gent amb la qualitat de Gio, Sylvinho, Edmilson i Ezquerro no haurien de tenir cabuda. Val més fer-ho ara que no passar-te 3 anys sense guanyar res i haver de fotre tot l'equip enlaire en un estiu.

4) MENTRE HI HA VIDA HI HA ESPERANÇA?

(Continuarà)

TORNARÀ A SER RICA I PLENA?

EL PERIODISTA. REFLEXIONS SOBRE UN NO RES.
Article sobre el periodisme pretesament seriós.

Fa temps que no valoro gaire la professió de periodista. Bé, més que la professió, que és tan respectable com la d'enginyer, economista o senyora de la neteja, el que no valoro és el perfil de professional que abunda en aquest país.

Per començar em faig la següent pregunta: què és un periodista? Sembla ser que és aquella persona que estudia una carrera de 4 anys anomenada periodisme i que posteriorment treballa en el món de la informació -no a la CIA ni a la KGB- . I què estudien en aquesta carrera? Fent un cop d'ull al pla d'estudis trobem algunes assignatures d'anglès, unes quantes d'història, política, etc. I què és el que fan en el món laboral? Informen sobre el que passa al món, opinen sobre qualsevol tema, determinen què és actualitat o no, posicionen la societat no pensant davant de diversos temes entre moltes altres coses.

I és aquí on vull anar a parar. El periodista és un personatge que està parlant, informant i opinant sobre un munt de temes que molt probablement no coneix com hauria de conéixer. Jo el que em pregunto és si són quelcom necessari en molts camps. És a dir, que si jo vull fer un programa sobre Auschwitz, me n'aniré a buscar al senyor Culla, que és historiador i en sap molt més sobre el tema que un periodista que tota la història que deu haver estudiat són quatre assignatures a la carrera i un any al batxillerat. Quan un corresponsal m'informa des de Israel com a mínim hauria de saber perfectament els últims 150 anys d'història de la regió- i no em pot dir, com va fer un corresponsal de TV3, que les morts de Sabra i Xatil·la les van fer el israelians- que és un error comparable a dir que el Barça ha guanyat 10 copes d'Europa.

La reflexió que vull fer és que en cada camp del coneixement, pot aportar molt més un expert de cada tema que no pas un periodista, i que en molts casos el periodista ni tan sols fa l'esforç d'informar-se com deu mana. S'ha de tenir consciència de la trascendència d'aquesta professió. Tot el que diguis, el que escrius arriba a un munt de gent. Si parles sobre quelcom que desconeixes pots transmetre la teva ignorància a molta gent. No pot ser que surti un senyor per televisió dient que com que al juliol fa tres setmanes de molta calor que això és l'efecte del canvi climàtic. No pot ser que es creïn alarmes de qualsevol cosa, només perquè no tenim notícies, com la grip aviar per exemple, que hi ha molta gent que s'hi guanya la vida amb això, si no saps de què parles val més que callis!

Un món a part, però que em serveix molt bé per exemplificar les meves opinions és el periodista esportiu. Deixant a banda tots els aspectes de que això és un negoci, i s'ha de vendre el Mundo Deportivo fins i tot al més de juliol, tothom opina sobre el futbol. Però sobre futbol, com sobre política, economia, història o metereologia n'hi ha qui en sap més i qui en sap menys. És necessari que 4 o 5 persones retransmetin un partit de futbol? I, de totes aquestes persones, qui aporta més informació sobre com interpretar el joc sol ser l'ex-futbolista o ex-entrenador que és qui realment entén sobre el futbol perquè s'hi ha guanyat la vida. El senyor Puyal és un gran professional de la comunicació, de com transmetre el missatge, domina perfectament el codi -el català-. Però els seus coneixements sobre futbol són molt minsos! La retransmissió, que té milers d'oients -entre els que m'hi conto- la fa un senyor que probablement no hagi jugat mai a futbol, que no sàpiga ni què vol dir fer una cobertura o una doblada i que la seva opinió està al mateix nivell que la dels pagesos del meu poble que comenten la jornada els dilluns de mercat. Com pot ser que la senyora Pilar Calvo surti parlant de futbol. De què li ve?! Agost de 2004. després que el barça guanyi l'espanyol a la final de la copa Catalunya, la senyora calvo afirma que aquest tal Deco, del qual només destaca la seva entrega, sembla bo. Que sembla bo? Es pensava que era un matat al que no havia sentit mencionar mai abans. Senyora Calvo, mirant el futbol que feien de tan en tan a TVE1 hagués pogut veure com aquest matat aixecava la Copa de la UEFA l'any 2003 i la Champions l'any següent! No fa falta ni que es compri la parabòlica per mirar altres lligues.

Si jo no opino sobre la borsa o sobre l'evolució del castor a l'Estat de Dakota del Sud, senzillament perquè no vull dir mentides sobre quelcom que desconec, vostè, senyor periodista, informi's bé abans de badar boca, que molta gent l'estarà escoltant.

PD: Tots aquests comentaris no van referits al senyor Alfons Quintà, l'únic periodista de professió que abans d'escriure alguna cosa segur que se n'ha llegit una extensa bibliografia, en 4 o 5 idiomes.